Lluís
Valls Areny

Nascut a Castellar del Vallès al 1927, Lluís Valls Areny comença a pintar l’any 1939. Al llarg dels anys següents, estudia amb el pintor Joan Vilatobà, a Sabadell, entre d’altres, i més tard, el 1946, assisteix a l’Acadèmia Baixas de Barcelona. L’any 1952 fa la primera exposició individual a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i finalment el 1958 exposa per primer cop a Barcelona, a la Sala Jaimes, i per a l’ocasió s’edita un breu fullet amb un escrit de presentació del crític Sebastià Gasch, que un parell d’anys abans també havia dedicat al pintor un article a la revista Destino. La relació entre Gasch i Valls Areny va durar uns quants anys. Gasch va tornar a escriure sobre el pintor de Castellar, l’any 1969, una presentació, editada també en un breu fullet, per a la primera de les exposicions que va celebrar a la Sala Vayreda (on també va exposar el 1972, el 1976 i el 1979), després que, amb una diferència de més d’una dècada entre una exposició i l’altra, Valls Areny ja hagués obtingut nombrosos èxits i un cert reconeixement: havia exposat a la galeria Grifé & Escoda dues vegades (1964, 1967), a l’Estudio de Arte de Radio Barcelona (1966), havia participat a la Fira Internacional de Chicago (1960), havia guanyat el Prix New York a les galeries Duncan de París (1966), entre d’altres, i havia rebut valoracions excel·lents per part de la crítica del país.

L’any 1962, Valls Areny, que fins aquell moment compaginava la feina de pintor amb la de gerent de l’oficina de correus de Castellar del Vallès, amb el suport de la seva dona, Montserrat Pla, que sempre va ser per a ell una fidel consellera, va prendre la decisió de dedicar-se exclusivament a la pintura. Era una aposta arriscada, perquè la feina de correus representava una garantia de supervivència i una seguretat, i renunciar-hi comportava, sens dubte, alguns perills, però ara, amb la perspectiva que ofereixen els anys, es pot afirmar amb rotunditat que va ser la decisió més encertada de la vida de l’artista. Durant una bona part de la dècada dels seixanta, Valls Areny va comptar amb la col·laboració d’un marxant nord-americà que l’ajudava a difondre la seva obra, i de fet això li va permetre vendre, entre altres llocs, als Estats Units, on va tenir un èxit notable, però amb el temps es va acabar cansant de les imposicions de col·leccionistes, galeristes, mecenes i marxants, de les exigències del món de l’art, i va triar un camí que li portaria sens dubte menys glòria, però que en canvi li permetria treballar sense descans i segons les seves pròpies directrius.

La trajectòria pictòrica de Valls Areny, després del seu aprenentatge acadèmic, es posa en marxa, a partir dels anys cinquanta, des d’un estil que podríem qualificar, segons les convencions, d’impressionista, però ben aviat pren una trencadora direcció que es mostra com una digna hereva de la tradició pictòrica precedent, les avantguardes del XX, en connexió amb els corrents artístics del seu temps. Al llarg de les dècades dels cinquanta i els seixanta, Valls Areny explora una gran diversitat d’estils i tècniques. Més tard, a mitjans de la dècada dels setanta, s’encamina cap a una línia d’investigació que, amb el temps, el durà a la seva etapa final, la qual, en comparació amb la fúria i l’ímpetu dels primers anys, amb la pluralitat d’estils, tècniques, formes i colors de dècades anteriors, resulta ser, en general, més sòbria i austera, més continguda, més refinada i —sobretot— profundament més personal.

Lluís Valls Areny va morir l’any 2007 a Castellar del Vallès mentre passejava pels boscos de la zona. Tenia vuitanta anys i en feia més de seixanta que pintava sense descans.